"Aventura Grega"

M’he permès el luxe aquest any de viatjar o “visitar”, com diria algun amic meu, dos indrets diferents. Un ja us el vaig redactar farà uns quants dies (Tenerife) i l’altre us l’explicaré a continuació.

La meva nova aventura comença un dimarts, dia posterior al meu aniversari, on amb vint-i-set primaveres i amb maletes en mà, m’embarco en dos vols molt agitats degut als forts vents, que em portaran a una de les illes cíclades (perquè estan situades formant un cercle) més paradisíaques i amb més encant que he vist fins al moment. Estic parlant de l’illa de Mykonos, coneguda com “l’illa dels vents” degut als vents constants que hi transiten.

Anant a la part occidental de l’illa, trobem els famosos molins de vent del segle XVI, construïts amb la clara finalitat d’aprofitar tots aquests vents mencionats i l’energia eòlica ja que estan ubicats en un punt estratègic del mar Egeu. De tots els molins que hi havien, només se’n conserven 7 a l’actualitat i donen de cara al mar. Davant d’aquests, s’aprecia la imatge encisadora de l’anomenada “Little Venice” (la petita Venècia) que és el barri més conegut de Mykonos perquè les casetes que la composen tenen els seus balcons penjats sobre del mar. Allà si troben una gran part de pubs musicals on la gent surt de festa. Cal dir que tot i que Mykonos està considerada el paradís dels gays, en realitat és una gran exageració perquè n’hi ha com a tot arreu.

Si disposeu de temps, us aconsello que us perdeu pels seus carrerons estrets i enrajolats, plens d’una màgia encantadora, envoltats de les clàssiques i populars casetes, esglésies, etc. de color blanc, amb les teulades (en forma de cúpula), portes i finestres de fusta de color blau.

A part de gaudir de tota aquesta bellesa, si teniu la sort de topar-vos amb “Petros The Pelican”, que és un pelicà que va aterrar a l’illa al 1954 després d’una tempesta i des d’aleshores es va quedar a viure allà, passejant pels seus carrers com a “Petros por su casa” (mai millor dit! jajaja) i formant part de l’illa com a un membre més, ja haureu fet el ple. (Evidentment l’autèntic pelicà es va morir, però els residents de l’illa, el varen substituir per un altre).

Què podria dir-vos de les seves platges? Són petits racons paradisíacs on es respira un aire de tranquil•litat i serenor que fa que desconnectis de totes les preocupacions, fent que no li donis importància al temps i que deixis de costat tot aquell estrés, ansietat,... que portes a sobre provocada per aquesta vida tan accelerada que portem tots plegats. Fa que visquis les més mínimes coses amb la màxima alegria i il•lusió. És com un món diferent. A la que portes uns dies allà, t’adones que ets diferent, que l’hora que és... no t’importa en absolut, que saps que hi han coses molt més importants que això.

Jo estava ubicada a la platja d’“Agios Ioannis” i tenia unes vistes magnífiques a la illa de Delos. Pels que volen festes de les més xules, s’han de mobilitzar a les platges “Paradise” i “Super Paradise”.

Què dir-vos de la seva gastronomia? Uuufff em sembla que en aquests dies m’he posat les botes provant tot el menjar grec: amanida grega amb el formatge feta, tàpares, gyros, pop a la brassa, tomato balls, moussaka, salsa tzatziki, raïms, iogurt grec ...

Després de passar uns dies com si estigués en el paradís, vaig agafar un ferry per traslladar-me a la segona illa cíclada que vaig visitar, anomenada Santorini.

Santorini es va formar com a conseqüència de les diferents erupcions volcàniques que van afectar al mar Egeu i les costes de Creta, adoptant una forma de mitja lluna.

Visitant Santorini trobem la muntanya més alta, “Profitis Ilias” (= Profeta Elies) que fa una alçada d’uns 567 metres, situada entre Pyrgos i Kamari, on es troba el Monestir que rep el mateix nom i on actualment hi viuen monjos. Des d’aquí es tenen unes vistes increïbles de l’illa. Baixant d’aquí, es passa pel famós poble venecià “Pyrgos” i a pocs quilòmetres d’aquest, trobem un dels pobles més tradicionals de l’illa anomenat “Megalochori” però que no es pronuncia igual que com s’escriu ja que la “ch” té el so d’una “j”. Allà vaig poder visitar una bodega familiar, ja que a Santorini abunden les vinyes ja que tenen un terra molt fèrtil degut a la cendra volcànica tot i que hi ha una escassa precipitació, vents molt constants, el bicarbonat del sol i la calor fulminant de l’estiu. Existeixen 300 varietats de raïm.

El que més sobte a tot turista que va allà de vacances és el mètode de cultiu d’aquesta i és que utilitzen un mètode anomenat “Koulara”. Consisteix en entreteixir en cercles les fulles per formar cistells perquè d’aquesta manera es forma una protecció contra el vent i el sol. Dins de la bodega familiar vaig optar per fer una cata de tres dels vins més característics ja que els vins grecs tenen molt bona fama. Els tres vins que vaig degustar són: Santorini, un vi fet amb una varietat de raïm anomenada “Assyrtiko” que fa que sigui suau, jove i de gran acidesa; Xenoloo, fet amb una proporció de dues varietats de raïm vermell i una de blanca, és converteix en un vi rosat; Vinsanto, fet amb una barreja de raïm natiu “Assyrtiko”, “Athiri” i els raïms “Aidani”. Després de recollir aquests raïms, es deixen assecar al sol, cosa que fa que redueixi l’excés d’aigua i augmenti la seva dolçor. Aquest vi seria semblant al Moscatell.

Santorini és una illa molt fotogènica tenint en compte la quantitat de platges on es poden contemplar postes de sol impressionants, sobretot des de “Oia”. La majoria de platges de Santorini són de sorra negra com per exemple la platja de “Perissa”, considerada la més gran de tota l’illa i on abunden les zones de festa, buceig i bany (on jo estava ubicada), però també trobem la platja de sorra vermella, situada a la zona d’Akrotiri o la platja de la Vlichada amb la coneguda “pedra pomez”.

Com molt bé sabreu, la capital de Santorini és Fira/Thira i està plagada de botigues, museus i restaurants ja que és la zona més cosmopolita. A Fira vaig menjar una de les amanides més bona anomenada “Nick’s Salads”.

A tot això, segurament us estareu preguntat si durant la meva estada envoltada de grecs, no he après cap paraula o expressió tret de la típica “Hronia Kai Hronia”, oi? Doncs bé, deixant de costat que no em porto massa bé amb els idiomes... he après el següent: Yassu (hola), Kalimera (bon dia), Kalispera (bona tarda), Kalinitchta (bona nit), Ne (sí), Ochi (no), Efcharisto (gràcies), Parakalo (per favor) i Signomi (perdoni). No està gens malament, eh? Jajaaja :P

Passats uns dies per Santorini, vaig tornar a agafar un avió però aquesta vegada per volar cap a Atenas, la capital de Grècia, perquè no podia passar per Grècia i no veure la famosa “Acròpolis”.

Peus a terra després d’un altre vol de curta durada però de llarga tensió degut a les immenses turbulències, vaig anar directa cap a l’Acròpolis.

L’entrada a l’Acròpolis es realitza per una gran porta anomenada “Propileos”, realitzada amb bigues de màrmol de més de 7 metres d’alçada, que en aquestes dates i al ser una atracció turística de gran interès està repleta de gent fent fotos. Passada la porta es contempla a la dreta el “Partenón o Temple d’Atenea Partenos”, amb les seves columnes dòriques d’una alçada de 10,43 metres i els tres esglaons típics que configuren tot temple grec. Si seguim caminant per tota la seva extensió, veurem a la nostra esquerra i quasi tocant al final, “Erecteión” amb la tribuna sostinguda per les sis “cariàtides” (figura femenina esculpida de 230 cm d’alçada que serveix com si fos una columna o pilastra) i cal dir que les columnes d’aquest edifici són d’ordre jònic. A la zona sud de l’Acròpolis s’aprecien restes d’altres edificis entre els que destaca un teatre a l’aire lliure on Sófocles, Aristófanes i Esquilo varen estrenar les seves obres. Aquest teatre és el “Teatre de Dioniso”.

Finalitzada la meva estada a l’Acròpolis us puc dir que a mi personalment em va decebre una mica la gran quantitat de grues que trobaves per tot arreu degut a la seva restauració.

Conclouré el meu escrit recomanant aquest viatge a tots aquells amants de la cultura hel•lènica perquè sens dubte és una petita joia digna de ser gaudida.

Us deixo amb un petit reportatge fotogràfic:

"Viatge a Puerto de la Cruz (Tenerife) (Primera Part)"

Arribem a Puerto de la Cruz (Tenerife) a les 21:25h de la nit on ens queden 5 escassos minuts perquè ens tanquin el menjador de l’hotel perquè puguem realitzar el sopar tan ansiat després de tres hores d’avió que semblaven inacabables.

El recepcionista de l’hotel ens rep a tota la gent que ens allotjàvem en el mateix i ens fa córrer per tal de poder arribar al menjador per acomodar-nos a tots nosaltres en una mateixa taula perquè de la gana que portàvem, ens era indiferent compartir-la amb uns complets desconeguts. Gràcies a aquesta situació, el sopar va transcórrer amb una gran companyia on cadascun de nosaltres exposava una mica d’on venia, etc. i va fer que ens coneguéssim una mica.

Aquesta mateixa nit, després de sopar i de tirar cadascú pel seu cantó, la meva sister i jo, decidim fer una volta exploratòria per les rodalies de l’hotel on trobem una terrasseta amb música en directa i serà en aquest lloc on anirem provant un variat assortit de còctels durant una gran part de la nostra estada per terres canàries.

Al matí següent, amb els ulls bastant petits, ens aixequem per començar a inspeccionar aquells indrets més destacats d’aquesta extensa illa però fent una bona remullada a la piscina de l’hotel per aprofitar les bones temperatures que ens acompanyaven. Per la tarda, passejada per la mítica “Plaza del Charco”, zona més turística, on trobem bastant a la vora el port marítim, la platja de Sant Telmo, la seva ermita del s.XVIII i un munt de botigues. Acabem la nit amb un còctel a la mà.

Diumenge, ens muntem en una “guagua” (típic nom donat a un bus urbà) per anar direcció Santa Cruz de Tenerife on hi ha el “Rastro”, el mercadillo més important. En aquest mercadillo hi pots trobar tant coses de primera mà com de segona. És un mercadillo molt concorregut per tota mena de gent vinguda d’arreu. Cal dir que tots els productes a l’illa de Tenerife estan molt bé de preu degut a la seva manca d’I.V.A. Sota un sol fulminador ens passegem per tot el “Rastro” en busca d’alguna ganga, passant també per “La Recova” que és el mercat municipal de Santa Cruz i per l’emblemàtic auditori. A la tornada, per reposar forces, decidim anar a dinar a un restaurant de menjar típic canari i allà provem les mítiques “papas arrugás al mojo picón i verde”. Estaven per xupar-se’n els dits de bones, per no mencionar els plàtans canaris que són una petita llaminadura pel paladar humà! Jajaja Amb la panxa ben plena, ens enfundem el bikini, ens col•loquem la tovallola i ens dirigim als famosos “Lagos Martiánez”. Són unes piscines d’aigua marina fundades pel senyor Martiánez, que representen totes les illes canàries. L’afluència de gent és impressionant, tal és la quantitat de gent, que quan vam arribar ja no quedaven ni tumbones, ni matalassos, ni para-sols.... per no dir que quasi bé no hi havia lloc per posar la tovallola a terra. Al cap d’una bona estona d’estar amb els ulls ben oberts, aconseguim trobar dues tumbones al costat de l’aigua i allà, amb l’oli solar a la mà, decideixo untar-me ben untada per torrar-me com un pollastre sota aquell sol abrasador. Dic abrasador perquè crec que aquell dia em vaig arribar a insolar una mica!!! Jajaja :P A la nit, després de prendre’ns un bon còctel a la nostra terrasseta i de camí a un local anomenat “Suan Chill” (totalment recomanable degut a l’ambient, decoració i música), em vaig comprar un increïble nuvolet de sucre de color verd que feia uns quants anys que no menjava.

Al sonar el despertador al dia següent, quasi no em podia aixecar del llit degut a la mica d’insolació del dia anterior (jajaja) però vaig agafar forces perquè ens esperava un dia bastant dur pel que fa al recorregut. Pujades a la “guagua”, viatgem per carretera, tot vorejant la costa on per fi veiem extensions immenses de palmeres plataneres (on els plàtans creixen de baix cap a dalt), per tal d’arribar a la part nord-oest on es troben els penya-segats “Los Gigantes” que són parets rocoses amb una alçada que varia dels 500 als 800 metres en algunes parts. Després de gaudir d’aquestes espectaculars vistes, dels balcons canaris i de dinar una mica, ens tornem a pujar en una “guagua” en direcció a “Los Cristianos”, situat a la part sud-oest de l’illa de Tenerife on fem una visita fugaç que dura escassament 1 minut perquè a partir de certa hora, és complicat trobar transport per tornar al punt de partida, que en el nostre cas era Puerto de la Cruz, ubicat al nord. La “guagua” que vam agafar feia parada a Santa Cruz de Tenerife (nord-est) i d’allà ens va tocar agafar-ne una altre per poder tornar on ens allotjàvem. Aquella nit varem caure esgotades no del que havíem patejat, sinó del temps passat dins del transport públic perquè vam recórrer tota l’illa de punta a punta!!!

A l’endemà, ens esperava el “Loro Parque” (on ens vàrem muntar en el trenet que et du fins la porta), que originàriament era un parc de lloros, però a l’actualitat ha crescut i s’ha convertit en la segona atracció turística més visitada ja que dins del parc es realitzen diferents espectacles amb lleons marins, dofins, lloros i orques, entre d’altres animals i vegetació.

Si vas a Tenerife, una visita obligada és al Teide però la majoria de la gent la fa pel matí. Nosaltres no anàvem a ser menys i també hi vàrem anar però fent l’anomenada “Cañadas mágicas del Teide”. Què significa això? Es sortia al migdia, agafant la carretera de “la Esperanza” per endinsar-se en la reserva natural del Parc nacional del Teide, declarat Patrimoni de la Humanitat al 2007 per la Unesco. En aquesta zona es troba el volcà del Teide, que amb els seus 3.718 metres d’altitud, és el pic més alt d’Espanya. Passejant per allà es poden apreciar les colades de les diferents erupcions de lava, les zones àrides, la diferent vegetació, els famosos “Roques de García” que sortien en el antic bitllet de mil pessetes... cal destacar que el dia que vàrem anar, ens van acompanyar els 26 microclimes existents a l’illa o si més no uns quants d’ells, ja que ens va ploure amb la sortida posterior de l’arc de Sant Martí, va fer fred, va fer calor, ens va seguir la calitja, els vents elisis i la pols en suspensió procedent del desert del Sàhara... finalment i després d’haver suprimit unes quantes parades per veure el paisatge degut a la pluja, va sortir el sol i es va fer l’intent de gaudir de la posta de sol però amb la mala sort de que l’únic núvol que va quedar es va instal•lar davant del sol impedint-nos el visionatge de com s’amagava, dels colors del cel, etc. Un cop va acabar de sopar tothom, es va realitzar una observació de les constel•lacions, dels signes zodiacals i de la caiguda de les llàgrimes de Sant Llorenç (que vaig tenir la sort de veure’n dues) però amb la mala sort que ens van tornar a aparèixer tot de núvols i calitja que va fer que es minvés la durada de l’observació!!

A l'endemà ens vàrem embarcar direcció "Garachico" per banyar-nos a les piscines naturals de lava volcànica i a "Icod de los Vinos" per observar el "Drago Milenario" declarat monument nacional en el 1917 ja que és un arbre que té més de mil anys d'antiguitat. A la nit vàrem anar al local "Blanco Bar - Art Café" per gaudir d'un bon monòleg a càrrec d'un dels humorista de la Paramount Comedy.

Ja els últims dies, vam instal•lar-nos a la “Playa Jardín” per gaudir del mar atlàntic i de les seves platges de sorra negra.

Ha sigut un bon viatge que recomano a tothom.

Us deixo amb un petit reportatge fotogràfic: